- L'Aria
L'umbra d'un diu passeggia den' de mì,
un temp che vegn daj oss, dal vìv, di ann,
aria de la memoria, del duman...
Mì vurarìss parlagh, sentìl den' mì,
scultà la sua sapiensa, e, deslassà,
savè che sun de lü e chi sun mì.
Ma l'umbra va e la turna, e sun luntan,
e senti dumà l'aria di penser
ch'j porta el vöj e dré vegnen i ser.
Oh diu, che te sté scund, sensa pietâ,
ti cerca i can e sculta se sun mì,
che l'òmm urmai l'è mort, el s'è scurdà.
Oh, nel negà, amô fîm respirà!
La vita la sia vita, e mai quèl nient
che nel pensà ghe sbianca d'impruìsa
e fa sentì la vita amarament,
che spècc sun de la mort, sunt indurment,
ma denter m'anfa amô quèla sgalìsa
belessa che nüm trèm al temp, al vent.
Me piasarìss de mì desmentegàss,
e camenà, e respirà per tì,
vèss cume i fiö che quand je branca el sû
se làssen sumenà due che vör lü,
e mai truàss, e pü capì de mì,
ma vèss giuius de l'aria che me tira
due che la vita la se pensa vìv.
Oh quanta gent che morta sü 'na strada
la storia l'è passada sensa véd,
quèl ref de la speransa generusa
che l'umbra mia de mì sia pü de lé,
oh quanta gent che morta sü 'na strada
par che la spetta e la spetta pü,
e passa l'aria e la curr luntan,
due che la gent s'insogna che la vita
se tegn scundüda, e che la turnarà.
- Trenu
Pàssen i camp, i câ, e curr el trenu,
pàssen j àrbur svelt cum'inventâ,
pàssen j busch, i fiüm, passa la gent,
e quel che vardi l'è giamô passà.
Ma cum'adasi va sto curr del trenu!
uh cum'al mè respir l'è püssé in là!
In quel che passa sta 'l fiâ de la mia vita
cume ne l'òm che mör el sò sveliâss.
E quanti volt, se passi cunt un trenu,
vedi là 'l mund e vurarìss fermàss,
e là mì caminà tra i câ de prèja,
furesté aj òmm, e tra de lur cercàss...
Tra lur cercà cume se cerca un diu,
cume se lur g'avèssen 'na nutissia,
o la memoria, o, forsi, el tradiment...
Ma perchè scend? In trenu sunt nient olter
ch'un'ànema che fiada, un spègg de lur.
Se cerchi e cerchi, truvarù nagòtt,
o forsi i nost dulur, forsi la mort.
Quan' curr un trenu e vedi giò un paes
me branca cum'un strèpp de nustalgia.
Īn strâd che già cunussi scunussü,
în gent che van de pressia a la sua via.
Ma mì sun dré del veder a vardà,
me vègn de alsàm e me trattegni fort.
Ghe pensa el trenu, adasi, a menàm via.
- Īn surd, în orb
L'è difficil parlà cunt un pòpul de mort,
che mì slunghi l'ureggia e lur gh'în pü.
Īn surd, în orb, e la sua lengua storba.
Freggia memoria, culur di temp andâ...
Milan d'idrossed, de machin ülülà,
vöj strâd due orb j òmm san pü truâss.
- Mì, Diu
Mì, Diu, vöri pensàt, vöri savè.
Ma i mè penser de tì în mè penser,
în cume 'l füm de mì, 'na malatia
che süda la speransa d'un duman...
Ma Diu, fàm no pensà! Sparìss el füm
e turni a camenà durment in tì,
ch'inscì se scalda el balabiòtt nel sû,
e l'aria le véd no ma le respira,
e i penser în tütt penser de aria,
e calda l'è la vita, ver el sû.
- Nüvula
Növa la vita vèggia a la fenestra:
se möv i föi e me vegn la lüs.
Sun sul e pien de mì, 'me quèla nüvula
che la g'à dent la calma del vess lì.
Uh diu, cume de nient sèm chì a legrià!
Inscì sarìa la vita sensa l'anfa
di òmm che par g'àn pressia de massà,
de questa rassa de mastin che roba
el temp, el fiâ, e la memoria, e i ann,
e sensa gelusia e amur de trecca
che fan patì el bell del respirà.
Sun sul e canti, e vardi quèla nüvula
pièna de mì e del sò antigh vardàm.
- Mì brasci el temp
Mì brasci el temp, e lü me porta via,
ch'inscì fa el vent quan che te respira
e par de respirà del fiâ de lü.
Cusciensa maledetta de la storia,
aria di gent ch'în mort in del sugnà,
busìa che te fa créd che sia la vita
e l'è quèl nient che passa al memurià,
passiensa che del temp l'è la nemisa,
svampa del fiâ d'un spègg sensa vardà.
Oh lüs che quan la védum l'è già umbrìa,
dulur del vèss 'me d'aria che se sa.
Mì vardi e vardi no, tasti el silensi,
refless del nient che fa del nient scultà.
- Vòltess
Vòltess, sensa dagh pés, cume se fa
quand ch'i penser ne l'aria slisen via,
vòltess per abitüden lenta, sensa sâ,
cume quj donn che per la strada i gira
la testa per un òmm, in câ, o sü la porta,
vòltess per simpatia d'un rümur luntan,
o d'una runden sü nel ciel stravolta,
vòltess sensa savè, per vuluntâ
d'un quaj penser bislacch, o per busia,
vòltess per returnà, che smentegâ
sun mì che dré di spall te rubaria
quel nient del camenà, quel tò 'ndà via.
- Forsi l'è stà
Forsi û tremâ cume de giass fa i stell,
no per el fregg, no per la paüra,
no del dulur, legrâss o la speransa,
ma de quel nient che passa per i ciel
e fiada sü la tèra che rengrassia...
Forsi l'è stâ cume che trema el cör,
a tì, quan' ne la nott va via la lüna,
o vegn matina e par che 'l ciar se mör
e l'è la vita che la returna vita...
Forsi l'è stâ cume se trèma insèm,
inscì, sensa savèl, cume Diu vör...
- Nott
Passa el to cör tra j òmm, nissün le sa.
Sent cume curr el trenu in mezz i câ!
Nüm rivarèm la nott ne la sutürna,
là due nissün ghe spèta, due se sa...
Uh nott, t'û 'ista scend per mia paüra,
e seri sul, cume l'è sul un can,
e seri lì che me scundevi a l'aria,
e l'aria me cercava, e l'era mì.
La nott l'era la nott, lüna la lüna,
e mì piasevi ai stèll sura de mì.
- Cercà
La storia de la vita l'è inscì cürta
che nünch fèm per pensàgh e sèm passâ.
Se cercum, vörum streng, vörum la vita,
e lé, la vita, l'era nel cercà,
che un buff l'è la memoria de la strada
e vöja l'è la câ due sèm rivâ,
ch'in due sèm gh'è un udur de nada
e pulver gh'èm nel cör e sota i scarp.
Strengium ne l'aria la memoria nostra
e nüm sèm al de là del nost andà.
Mi vöri, mì de mì, sentìm luntan,
che mì stu poch tra mì ma semper föra,
sun là che disi: "Spetta, vu a cercà...".
E, menter mì vu là, luntan, despersa
vegn la speransa mia cume a cercàm,
e mì sun là due Diu me par che spetta
e lü, cun mì, l'è desperà a truàm...
Mai mì in amur g'û avü tanta passiensa:
sentìss luntan, e cundannâ a cercàm.
- Piöv
Piöv, vegn l'inverna, e i òmen sensa faccia
caminen cun l'umbrella a la sò sort...
Oh quanti umbrell van sulevâ per l'aria!
e quanti òmm camina e vedum no!
Lassìm indevinà chi se sluntana...
E chi che vusa? De chi l'è quel can?
I spall che van nel piöv varen 'na vita,
i vus che ciama je lassèm ciamà.
- L'è vess segür
L'è vèss segür che fa deventà matt.
Che l'òmm, quan' g'à paüra, forsi ragiona,
e quan' che 'l trèma, forsi g'à curagg.
Ma l'è quan varda in faccia la sustansa
che lì le ciappa la vöja de vèss matt.
Perchè möes al scür? Perchè la stansa...?
Dumâ la lüna vègn dai veder fund...
... e par che sia 'na strada sulitaria
e che la gent la scànsum per dulur...
Perchè cercum i man e séntum l'aria?
Gh'è del sciampagn, de l'üga sura un tund,
e séntum frècc, e vègn 'me la pagüra
e se vün parla l'è no che riva amur...
Nüm sèm luntan nel scür, e ne la stansa
gh'è udur de nüm, rümur, desperassiun.
La lüna, là, tra i veder, la ghe parla
di gent che van nel mund, e nüm stèm scund.
Il poeta Franco Loi
Pagina editata da Tommaso Leddi:
leddit@tiscalinet.it
Last updated: 11.5.2000